Per Què Déu No ens Ajuda?

Per Què Déu No ens Ajuda?

català / castellano

per què Déu no ens ajudaSegur que t’ho has preguntat més d’una vegada: per què Déu no ens ajuda a superar les dificultats de la vida? No se suposa que és tan poderós i que ens estima tant: per què no ens resol tots els problemes? Per què ens deixa sols?

És veritat que Déu no ens resol els problemes, però no és veritat que ens hagi deixat sols. Déu no ens ha abandonat; sempre ha estat al nostre costat, i sempre ho serà. I si no ens ajuda tant com ens agradaria, no és perquè no ens estimi, sinó tot el contrari: no ens ajuda precisament perquè ens estima moltíssim.

Sembla una contradicció, oi? La veritat és que sí. Per entendre-ho millor, m’agradaria explicar-te un petit conte…

L’Oblit dels Àngels

Hi havia una vegada un grup d’àngels que vivien tranquil·lament envoltats de pau i harmonia. Quan pensem en àngels, tots ens imaginem uns éssers pacífics i lluminosos que viuen en un paradís on tot el que necessiten es fa realitat. I tenim tota la raó: així és exactament com viuen la gran majoria d’àngels, i així és com vivien els protagonistes d’aquesta història.

Dic “vivien” perquè, en un moment donat, van decidir canviar. Portaven tota l’eternitat envoltats de la més absoluta de les comoditats. Déu els donava sempre tot el que necessitaven i no havien de patir per res. La seva vida era fàcil i agradable, i no coneixien el dolor ni res que se li assemblés.

Fins que un dia, un d’ells es va plantejar la següent qüestió: com seria la vida si el nostre estimat Pare no s’ocupés de nosaltres en tot moment? Què passaria si deixéssim aquest paradís i busquéssim nous horitzons? Seríem capaços de tirar endavant per nosaltres mateixos?

A tots els va semblar una pregunta molt interessant. I tot un repte també. Déu sempre els ho havia donat tot, i potser ja era hora de provar de fer alguna cosa ells sols. Així que, decidits a marxar de casa una temporada, van anar a veure el seu Pare per comunicar-li la seva intenció.

En escoltar aquesta proposta, Déu va sentir una barreja de sentiments dins seu. Per un costat, es va espantar molt. S’estimava els seus fills més que res en aquest món, i sabia que patirien si marxaven. Mai abans s’havien separat del seu costat, i sabia del cert que trobarien dificultats pel camí.

Però per un altre costat, es va sentir molt orgullós. Els seus fills s’havien fet grans, i volien aprendre a enfrontar-se a la vida ells sols. Tot i la por que sentia, l’omplia d’alegria veure com n’estaven de decidits. Així que els va donar la seva benedicció, no sense abans dir-los que els estaria observant en tot moment, i que els ajudaria si veia que el necessitaven.

Per a la seva sorpresa, però, els àngels van refusar la seva ajuda:

–No Pare, no ens ajudis. Això ja ho has fet tota la vida. Ara necessitem veure si som capaços de tirar endavant nosaltres sols.

A Déu no li va agradar aquesta idea, i s’hi va oposar:

–Vosaltres no sabeu a què us enfronteu, fills meus  –els va respondre–. Mai heu estat sols, i trobareu moltes dificultats pel camí. Deixeu que us ajudi una mica.

–No, Pare –van insistir els àngels–, ho hem de fer sols. Si no, aquesta aventura no té sentit.

En el fons, Déu sabia que els seus fills tenien raó: no calia que marxessin si ell havia de seguir cuidant-los. Així que al final va accedir, però abans de dir-los adéu, els va fer una petició:

–Fills meus, jo sé el que us espera. Molts dies patireu, plorareu i fins i tot sagnareu. Jo ho veuré tot, i tal com m’heu demanat, no intervindré. Sapigueu, però, que patiré tant com vosaltres. Cada vegada que caigueu, el meu cor s’encongirà de dolor. Vosaltres m’heu demanat que no us ajudi, i no ho faré. Però, a canvi, jo us demano una altra cosa a vosaltres: recordeu-vos de mi. Recordeu que teniu un Pare que us estima més que cap altra cosa. No penseu mai que m’he oblidat de vosaltres.

–Hi tant que et recordarem, Pare –van exclamar els àngels–. Com vols que t’oblidem? Tu ens ho has donat tot. Ens has estimat sempre, i sabem que sempre ens estimaràs.

Déu sabia que no seria tan fàcil com els seus fills es pensaven, així que va insistir:

–Prometeu-m’ho, si us plau. Prometeu que no m’oblidareu, i que tindreu el meu amor sempre present.

–T’ho prometem, Pare –van respondre els àngels.

I ansiosos per començar a veure món, van marxar.

Així va començar una de les aventures més grans que ha viscut l’univers. Els àngels van pujar les muntanyes més altes i van creuar els rius més amples que ningú ha vist mai, i ho van fer sols. En tot moment, Déu va mantenir la seva promesa: es va mantenir sempre al seu costat, però no els va ajudar mai.

Els àngels, en canvi, no van complir la seva. Tal i com Déu havia temut, es van oblidar d’ell. Cada vegada que trobaven un obstacle i queien, se sentien sols i abandonats. I no van veure mai ni una sola gota del mar de llàgrimes que per ells va vessar.

photo credit: h.koppdelaney via photopin cc

3 pensaments a “Per Què Déu No ens Ajuda?”

  1. Com deia aquell, jo no se si Déu existeix, però m’agradaria molt que fos veritat…
    clar, sempre pensant que ell ens acullirà, vetllarà o ens ajudarà. I potser, mai pensant en que put fer per ell ? Realment res, doncs Déu ho te tot.

  2. Sempre recordo una frase que em deien a casa, no sé si la mare o l’ àvia: Deu ajuda a qui s’ ajuda. Tinc clar que és així. No només perque els éssers humans gaudim del lliure albir, sinó perquè Deu és una magnitud inconcebible de la qual tots en fem part

    1. “Déu només ajuda a qui s’ajuda”. És una molt bona manera de dir-ho, Àngela.

      Com bé dius, tots formem part de Déu, així que quan ens enfadem amb Ell perquè no ens ajuda, en el fons ens estem enfadant amb nosaltres mateixos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Current ye@r *