El Lloc d’On Venim, les Regles de la Terra i Com Tot Acaba de Canviar

L’article d’avui és especial.

Si fa temps que segueixes el blog, segurament hauràs vist que de tant en tant publico articles canalitzats (per exemple, aquest sobre per què som aquí).

El procés de la canalització pot estranyar una mica, però en el fons és completament natural.

Tots tenim una part humana i una part que va més enllà del que és humà. Això ho tenim bastant clar. Doncs canalitzar és simplement connectar amb la part que va més enllà del que és humà i deixar que s’expressi a través de la part humana. Qualsevol persona ho pot fer.

Quan vaig començar a canalitzar, va aparèixer un dubte a mi: què faig a partir d’ara, escriure articles canalitzats o no canalitzats? Són dues opcions diferents, i cadascuna té les seves característiques.

Per a mi, els articles canalitzats són més espontanis i amorosos. Em sento molt millor quan els escric i quan els llegeixo.

Però també em sento distant. És com si no hi fos del tot, i se’m fa una mica estrany.

Per aquest motiu, fa temps que li dono voltes a la possibilitat d’escriure articles semi-canalitzats. És a dir, buscar un punt mig on es trobin les dues parts: la humana i la que va més enllà del que és humà.

I això és el que provaré avui.

No sé com sortirà. La part humana té dubtes. L’altra està encantada amb la idea i ho veu claríssim. Però les dues ho fan amb molt d’afecte i molt d’amor.

Espero que t’agradi.

D’On Venim?

Salutacions estimat. Em dic Jan, i vinc d’un lloc anomenat Arcturus.

A la part humana que hi ha en mi se li fa una mica estrany dir això. Sé que a moltes persones els pot semblar una bogeria, o fins i tot una estupidesa. A una part de mi també li sembla una mica una bogeria.

Però la part que va més enllà del que és humà es troba molt bé dient-ho en veu alta. Es troba molt i molt bé.

Està molt bé tocar de peus a terra. És molt important en aquesta experiència humana. Hem vingut aquí a crear, i no podem fer-ho si estem amb el cap als núvols.

Però també és important no oblidar del tot els nostres orígens.

Deixa’m que et pregunti una cosa: d’on creus que véns?

Creus que vas aparèixer del no-res directament en aquest planeta i ja està? Creus que no eres enlloc abans d’entrar al ventre de la teva mare?

En el fons del teu cor, saps que no és així. Saps que ets etern. Saps que tot el que existeix no pot tenir ni principi ni final.

Pensa-ho bé. Com podria ser que alguna cosa tingués principi? Com podria ser que alguna cosa tingués final? Com podria ser que una cosa que no existeix passi a existir? Com podria ser que una cosa que existeix deixi d’existir?

No pot passar mai una cosa així.

Totes les coses són eternes. Res té principi. Res tindrà mai un final.

I això t’inclou a tu.

I si ets etern, vol dir que has estat a molts llocs abans. La Terra no és la teva primera aventura. Ni tan sols és la teva segona aventura.

Sé que pot sonar estrany, però en realitat no és tan difícil d’imaginar.

Ara ets aquí a la Terra, encarnat dins d’un cos humà. Tan estrany és pensar que hagi pogut passar una altra vegada?

Tan estrany és pensar que hagi pogut passar a altres planetes?

Oblida per un moment les teves creences i utilitza simplement la teva intuïció i el teu sentit comú.

No té res d’estrany.

Si no hagués passat mai, llavors sí que podria semblar estrany. Si una cosa no ha passat mai, és lògic dubtar-ne. Però quan una cosa ha passat una vegada, és una prova irrefutable que és totalment real.

Tot i així, és molt possible que la teva resposta sigui: doncs a mi sí que se’m fa estrany Jan. Té certa lògica pensar que, si estem ara encarnats a un planeta, hem pogut estar-ho abans a d’altres, però se’m fa estrany igualment.

I en part és comprensible aquesta resposta. Però m’agradaria que te n’adonessis que no et sembla estrany perquè realment ho sigui. Ets aquí, encarnat dins d’un cos i vivint a un planeta. No té res d’estrany pensar que una cosa que ha passat un cop hagi pogut passar altres vegades.

L’única cosa que fa que sembli estrany és que no ho recordes.

Si tots recordéssim les nostres encarnacions anteriors, seria el més normal del món. En parlaríem a les nostres converses quotidianes igual que parlem de molts altres temes.

Però no ho recordem.

Això sí que és una mica estrany.

I aquesta és la pregunta que té més lògica fer-se.

La qüestió no és si hem estat a altres llocs abans o no. La qüestió és per què no ho recordem.

Les Regles de la Terra

Avui parlarem de diverses coses que a moltes persones els poden semblar molt estranyes.

La primera és la que ja hem comentat: aquesta no és la teva primera aventura com a ésser encarnat en un cos. Has estat altres vegades a la Terra. Has estat altres vegades a altres planetes. Has estat altres vegades a altres galàxies.

(Per descomptat, no t’ho creguis només perquè jo ho digui. No donis per cert res que no vegis per tu mateix. Escolta sempre el teu cor i confia en ell més que en qualsevol altra cosa.)

La segona cosa que pot semblar estranya de la qual parlarem avui és que el nostre planeta (i l’univers en general) té una sèrie de regles. I aquestes regles no són les que són per atzar ni res semblant, sinó perquè algú ho ha decidit així.

Tot el funcionament de la Terra, des de la seva posició a la galàxia, fins a les lleis físiques de les partícules subatòmiques, passant pel funcionament de cada òrgan i cèl·lula del teu cos, són regles que algú ha dissenyat.

Per exemple: tots tenim la sensació que hem de menjar i respirar per mantenir el nostre cos en funcionament. En part és cert, però no és un fet absolut. És simplement una regla.

També creiem que no podem volar. I en part també és cert: si saltem per la finestra, caiem. Però, igual que abans, no és un fet absolut ni etern, és només una regla.

És semblant al que passa als esports. Pot un jugador de futbol tocar la pilota amb les mans? La primera resposta que probablement ens ve al cap és que no, però en realitat sí que pot. El que passa és que, si ho fa, l’àrbitre xiularà falta, perquè va en contra de les regles.

I per què l’àrbitre vigila que es compleixin les regles i pita falta si algú no ho fa? Doncs perquè si no, el joc no té cap sentit. Si els jugadors fessin el que volen sense límit, llavors ja no seria futbol, seria una altra cosa.

I això és exactament el que passa a la Terra. Pots volar? Sí. Pots travessar parets? Sí. Pots sanar qualsevol malaltia només amb la ment? Sí. Qualsevol pregunta que comenci amb “pots”, la resposta és sí.

Però si ho fessis directament sense cap tipus de restricció, ja no seria la Terra. Ja no seria l’experiència que vas decidir venir a viure aquí.

I per això, durant milers d’anys, l’Univers ha estat “vigilant” que es compleixin les regles.

Es pot dir que l’univers ha estat limitant de forma deliberada els nostres moviments; de la mateixa manera que un àrbitre limita el que un jugador pot fer durant el partit.

Són les regles del joc que vam decidir jugar.

L’Increïble Potencial que Hi Ha Ara dins Teu

És molt possible que et sorgeixin moltes preguntes després de llegir tot això: i per què hi ha d’haver regles? Les regles no són una cosa negativa i limitant? Per què l’univers posa regles? I per què aquestes i no unes altres?

Sens dubte, són qüestions molt interessants, però si hi entréssim ens allunyaríem d’una altra qüestió que volia comentar-te avui.

És una qüestió molt important. És el motiu principal del missatge d’avui.

Les regles han desaparegut.

Fa un moment et deia que l’univers ha estat “vigilant” les regles i limitant els nostres moviments de forma intencionada. Cal dir que ho ha fet amb el nostre ple consentiment, amb molt d’amor i amb un propòsit molt elevat, però tot i així en molts moments ha sigut dur per a nosaltres.

Doncs bé, ja no ho fa.

Ja no hi ha ningú vigilant ni limitant res.

Ja no hi ha regles.

Des del seu inici, l’aventura de la Terra es va dissenyar per tenir dues etapes. A la primera, les regles havien de ser molt fermes. La segona és pura llum i llibertat.

Doncs bé, la segona etapa ja ha començat, i l’àrbitre de la primera se n’ha anat a casa. Ets completament lliure de fer el que vulguis.

Te n’adones del que significa això?

Te n’adones del potencial que hi ha en tu ara mateix?

Al llarg de la teva extensa existència humana, moltes vegades has tingut la sensació que intentaves fer algunes coses i que l’univers et frenava, oi? Doncs tenies raó. L’univers ha estat frenant-te.

Però ja no ho fa.

És com si de cop apaguessin la gravetat i poguessis volar. A nivell espiritual, acaba de passar exactament això. Han apagat el limitador del potencial humà que hi havia al nostre planeta.

L’únic problema és que hem passat tant de temps vivint amb les condicions antigues, que seguim aplicant-les per pura inèrcia. Dins del nostre cap seguim veient els límits antics encara que ja no hi siguin.

Segons com es miri sembla que res ha canviat, perquè a la pràctica seguim vivint gairebé igual, però la realitat és completament diferent.

Abans hi havia un límit real en aquest planeta. Estàvem envoltats de murs per gairebé tots els costats.

Ara només hi ha un camp lliure i diàfan esperant que ens posem a córrer.

Un gran abraçada,

Jan