Una de les principals preocupacions de pares, mestres i educadors fa referència a com transmetre coneixements als nens. Sabem que necessiten aprendre moltes coses per adaptar-se a la vida, i com que volem el millor per a ells, els les volem ensenyar.
El que no sempre tenim present és que això no vol dir que no sàpiguen absolutament res. Els nadons que arriben a la Terra no són capses buides que ho han d’aprendre tot. Sí que saben coses, i moltes.
I una d’aquestes moltes coses que saben, la saben fins i tot molt millor que nosaltres. Però nosaltres, en el nostre afany per ensenyar-los sense parar, intentem ensenyar-los-la igualment. I la situació es torna una mica absurda, perquè el que hauria de mirar i aprendre intenta fer de mestre, i el que en realitat és el mestre no entén què dimonis està fent l’altre.
Parlo de quan un adult intenta ensenyar a un nen el que els nens saben fer millor que ningú: jugar.
Cap Nen Necessita Aprendre a Jugar
No hi ha cap nen que necessiti aprendre a jugar. Cap ni un. Per a ells, la vida és un joc constant, i si cap adult els interromp, juguen i experimenten sense parar.
Els adults ho sabem perfectament, però no sé ben bé perquè, ens sentim gairebé obligats a intervenir-hi. Potser és la necessitat de controlar la situació, potser tenim por que sense nosaltres no se’n surtin, o potser creiem que és part de la nostra responsabilitat com a pares.
Sigui quin sigui el motiu, el cas és que ens posem pel mig i els comencem a ensenyar jocs: “mira, si poses les peces així faràs un castell”, “vine que jugarem a fet i amagar, posa’t aquí i compta fins a deu”, “ara agafem-nos les mans, i farem una rotllana per cantar”, etc.
Sempre ho fem amb bona intenció, però el cas és que només aconseguim una cosa, i no precisament positiva: allunyar-los de la seva pròpia capacitat de jugar.
Si tens nens petits a prop, fixa’t en la cara que fan les primeres vegades que els passa això: no entenen res i no s’ho passen bé. Ells estaven tan tranquils fent la seva, i de cop els han trencat el ritme sense cap motiu aparent.
Amb el temps s’hi acostumen, i llavors sí que comencen a passar-s’ho bé. Però això no és un bon senyal, sinó tot el contrari: vol dir que la seva pròpia creativitat s’està adormint i que comencen a necessitar ajuda externa per jugar.
Juga amb Ells, però No els Ensenyis
Tot això no vol dir que els pares no puguem jugar amb els nens, en absolut, simplement que no hem d’adoptar el rol de mestre pel que fa als jocs. Si hi ha un mestre en aquest cas, és el nen. I si algú n’ha d’aprendre, som nosaltres. De fet, ho podem aprofitar per recordar com es juga, que una mica de falta sí que ens fa.
Hi ha diverses maneres de fer-ho: podem fer companyia als nostres fills mentre ells juguen, i intervenir-hi només quan ho demanen; podem participar del joc, però com si fóssim un nen més, no com algú que marca les regles, etc. El més important és que no interferim la seva creativitat innata amb les nostres idees.
Ells no hi guanyen res veient com nosaltres construïm una torre o un castell. I tampoc els aporta gran cosa que els ensenyem les regles del “pilla-pilla” o del corro de la patata. Ja les aprendran amb altres nens, si cal. Hi guanyen molt més si tenen temps i espai per expressar-se lliurement i desenvolupar la seva creativitat.
