Per Què Hi Ha Males Persones al Món?

Fa uns dies vaig rebre un comentari d’una persona que es preguntava per què hi ha males persones al món. No es referia a persones una mica mal educades, sinó a les que fan autèntiques barbaritats. Quin és el seu paper en aquesta vida? Realment és necessari que existeixin?

Crec que és una pregunta molt important, i que cal parlar-ne. Però també crec que és molt delicada i que és molt fàcil ferir sensibilitats a l’hora d’abordar-la.

I com que l’última cosa que vull és ferir la sensibilitat de ningú, he pensat que, en lloc de parlar-ne directament, podia escriure un petit conte.

És una història imaginària, tot i que no del tot deslligada de la realitat, que ens recorda que les coses no sempre són el que semblen.

La Història de l’Àngel Dolent que Va Salvar el Món

Hi havia una vegada un planeta molt semblant a la Terra. Era un planeta on, igual que aquí, hi havia mars, cel i muntanyes. També hi havia animals i plantes, i també persones. Era realment un lloc molt semblant a casa nostra.

Tan semblant, que també hi havia molts conflictes. Hi havia conflictes personals, i conflictes entre països. I n’hi havia tants, que sempre hi havia guerres pertot arreu.

I això era un problema molt gros. Molt més gros del que els habitants del planeta creien.

El cas és que, durant molt de temps, les guerres no havien suposat cap risc per a l’espècie ni per al planeta. Al principi, eren poca cosa més que baralles amb pals i pedres. Però a mesura que la tecnologia va anar avançant, els pals es van convertir en espases, i després en armes de foc. I s’estava arribant a un punt on aquestes armes eren tan potents que, si les guerres continuaven de la mateixa manera, el planeta acabaria completament destruït.

Tot això passava sense que les persones d’aquest planeta fossin gaire conscients del destí que els esperava si continuaven igual. Algú protestava de tant en tant, però ningú feia cas. Sempre hi havia hagut guerres, i el planeta havia aguantat, així que no pensaven que fos tan greu.

Fora d’aquest planeta, però, en un lloc que a nosaltres ens costa d’imaginar, hi havia un grup d’àngels que s’ho mirava amb molta preocupació. Veien que la situació s’estava descontrolant, i que, si no canviava de direcció, acabaria molt malament.

–Hem d’ajudar-los –va dir un dels àngels–. Hem de baixar i avisar-los del que passarà si no canvien de rumb.

I tots hi van estar d’acord. Tots veien clar que havien d’avisar-los del perill que corrien si no trobaven la manera de viure en pau.

Tots, menys un.

Hi va haver un àngel que es va posar dret i va dir:

–Germans, jo m’estimo la humanitat tant com vosaltres, ho sabeu, i per això crec que hem de fer alguna cosa més. No podem avisar-los i prou, això ja ho hem fet moltes vegades. Els hem dit centenars de vegades que el camí correcte és el camí de l’amor, i fins i tot els vam enviar el fill de Déu en persona perquè els ho expliqués. I no ha funcionat.

I va continuar:

–El problema és que encara no són conscients de tot el dolor que poden causar. No veuen el que els espera si no canvien d’actitud. Saben que poden fer mal, però encara no coneixen l’autentica barbàrie. Els hem mostrat el camí de l’amor diverses vegades, però no els hem dit res del camí de l’horror. I això és precisament el que necessiten. Necessiten veure les dues cares de la moneda per poder triar.

Els altres àngels es van quedar de pedra. De seguida van veure que el seu company tenia raó, però sentien esgarrifances per tot el cos només de pensar en les implicacions que això tenia: crear dolor als seus estimats humans. Cap d’ells volia fer una cosa així.

–Jo ho faré –va dir l’àngel que havia fet la proposta–. Jo baixaré a la Terra i crearé tant de dolor que els humans hauran de despertar a la força i triar el camí que volen seguir.

I així ho va fer. Va adoptar una forma humana, i va baixar a la Terra. I va crear més dolor del que cap persona havia creat mai. Va iniciar la guerra més cruenta que la humanitat mai havia viscut, i va escampar el terror per allà on va passar.

I tal i com ell esperava, els humans van triar.

I van triar que no volien allò. Finalment van entendre el potencial destructiu que tenien, i van decidir canviar de rumb.

No ho van fer en dos dies, ni molt menys, però poc a poc van començar a buscar la pau. Fins al punt que, en pocs anys, moltes de les noves generacions no havien viscut mai cap guerra. Una cosa mai vista fins llavors.

El que no sabien la gran majoria de persones és que el que havia fet possible aquest canvi miraculós era un àngel disfressat de dimoni. Per a la majoria d’humans, el seu nom no era el nom d’un salvador, sinó un nom maleït. Era el nom del diable en persona.

Però l’àngel que ho havia fet no estava trist, sinó tot el contrari. Això és precisament el que volia. Havia aconseguit que hi hagués un nom gravat per sempre més en els llibres d’història, que els recordava constantment el que no havien de fer.